LHIVERN DEL DIBUIXANT

La vida a Bruguera amb la dictadura de Franco com a teló de fons i el fet que els seus dibuixants estrella se nanessin per fundar Tío Vivo, una nova revista que els permetés aconseguir més recursos, mantenir el control creatiu dels seus personatges… -obtenir més llibertat, en definitiva- com a metàfora del règim franquista, és el marc i lessència de Lhivern del dibuixant, la nova obra de Paco Roca, Premi Nacional del Còmic 2008 amb Arrugas. I és que en lEspanya del 1957, ser historietista era un ofici. Els dibuixants no eren artistes, eren obrers de la vinyeta. Cobraven a tant la pàgina -o la vinyeta-, treballaven a preu fet, seguint uns patrons establerts i inamovibles. Renunciaven als originals i als drets dautor en canvi dels diners cobrats. Però en aquell 1957 es va produir un fet que va trencar la monotonia i va sembrar lesperança. Cinc extraordinaris historietistes, famosos pels seus personatges, van gosar rebel·lar-se. Després dun any i mig de treball gràfic i de documentació, Paco Roca ha aconseguit reflectir amb gran fidelitat lambient de lèpoca i recrear-ne els protagonistes amb un gran realisme. No és casualitat -exposa en el pròleg Antoni Guiral, prestigiós estudiós del mitjà- que Carlos Conti, Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya fossin els elegits, o els autoelegits. Eren autors de personatges populars amb prestigi, com Carioco, Tribulete, Carpanta, linspector Dan o don Pío. Alguns havien estat educats en la República, tots havien patit en directe la Guerra Civil; hi havia qui fins i tot havia lluitat en el bàndol perdedor. Shavien format en un entorn que responia a lesperança. Guiral destaca especialment el treball de Lhivern del dibuixant en tant que és una de les poquíssimes aproximacions a aquesta història, a la dels historietistes i les seves vivències. Paco Roca lha fet amb afecte i respecte, però també amb realisme i coherència amb el que explica. No tot és bonic, però la veritat a vegades és dolorosa. És clar que la llista dels actors protagonistes de Lhivern del dibuixant és força més llarga que els esmentats més amunt: Rafael González, Vázquez, Víctor Mora, Armonía Rodríguez, Segura, Nadal, els germans Bruguera, Bernet, Ledesma, Ibáñez, Raf, Nené… En certa manera, confessa el mateix Paco Roca, aquesta és lobra que sempre havia volgut fer: els tebeos de lEditorial Bruguera són els que em van fer començar a estimar els còmics i, com molts de la meva generació, de les anteriors i de les posteriors, vaig créixer amb tots els seus personatges; Capitán Trueno, Mortadelo, Zipi y Zape, Anacleto… Des de petit em preguntava què hi havia al darrere, com eren els seus creadors, com treballaven i com era aquella editorial. Lhivern del dibuixant ha servit dalguna manera per complir el somni infantil del dibuixant valencià, especialment en la part de la intensa tasca de documentació que ha hagut de dur a terme: Unir els trossos de la història a partir dels records de dibuixants i altres persones relacionades amb leditorial per intentar ser el més fidel possible als fets ha estat la part més complicada daquest àlbum, però també la més apassionant, subratlla Roca.