donant un xic de felicitat

Aquesta és una història escrita amb el cor per part de qui lha viscut. De qui lha protagonitzat. De qui en coneix tots els detalls i tots els matisos millor que ningú, perquè és la seva vida. I tot i ser la seva vida, aprofita les seves vivències -algunes de traumàtiques; qui no en té?- com a base per a una reflexió serena sobre les coses de la vida. De la vida en general, i no de cap vida en concret. I aquest em sembla que és el motiu real darrera daquestes pàgines: un parlar amb veu alta, un escriure els propis pensaments, un deixar constància del que sha fet i sha après… per demostrar-se a sí mateixa i a qui ho vulgui compartir, que tot té un sentit si ens ho proposem. Que de tot en podem aprendre. Que cada maltempsada la podem convertir en una oportunitat, si més no per créixer interiorment i per desafiar amb més fortalesa la propera que vingui. Que la felicitat es pot rebre i es pot donar. Perquè la felicitat -disculpeu si ho heu sentit moltes vegades, però em sembla que és cert- està en les coses petites, i la clau de la felicitat, en saber valorar les coses i els moments en la seva justa mesura. Però és clar, això requereix duns valors i duna experiència que, ben combinats, conformen la saviesa. I no em refereixo a la saviesa entesa com a acumulació de coneixements, sinó a la saviesa com a caixa deines que et permet interpretar el món i la vida duna manera més completa i més serena. I que al final et permet encarar i encaixar les coses amb el somriure de murri. Llegiu el relat i segurament coincidireu amb mi que lautora la té, aquesta caixa deines. I que tots la podem tenir si ho proposem i ens hi esforcem una mica, perquè res ens és ni ens serà regalat. Coneixent a lautora daquesta vida i daquestes reflexions, per mi és tot un honor poder-li fer el prefaci a la seva autobiografia. Comparteixo amb ella la gran majoria de valors que repetidament, una vegada i una altra, emergeixen en el text i guien tant les vivències com les reflexions. La felicito per haver assolit el repte de posar-se davant del mirall i explicar-nos coses que la majoria volen -o només poden- mantenir guardades al calaix íntim de la memòria. I li agraeixo que, després de tot, cregui en la felicitat i ens la vulgui transmetre.