ONICOFÀGIA LA GRAN DESCONEGUDA

El meu èxit no és que jo em rosegui o no les ungles, el meu èxit és que la meva filla no sha ficat malalta. Aquesta és la resposta que dona la Margarida, cada cop que li pregunten sobre la seva autoteràpia que ha dut a terme des que va començar a donar forma als pilars que rondaven pel seu cap. Just el dia que feia 46 anys, després de 40 anys de rosegar-se les ungles, va entrar al petit establiment de manicura Rosana, que hi ha a la plaça Vella del seu estimat El Vendrell. En sortir dallí, va endinsar-se en un experiment que ja li rondava pel cap mentre evitava que la seva filla es rosegués les ungles, i que volia posar, dalguna manera, tard o dhora, «negre sobre blanc», al servei de qui li pogués ser dutilitat. I, reivindicar així, que el que ella patia no era un vici, si no una malaltia dorigen psicològic que es diu onicofàgia. De la seva experiència en el progrés de la curació en destaca quatre pilars que ella anomena: una bona professional de la manicura, sense prejudicis; el rocòdrom personalitzat a base de pedres a mida del seu dia a dia per anar jugant i arribar al cim; les eines per aconseguir-ho; i la imprescindible còmplice positiva que ella mateixa va escollir per a què lacompanyés en el trajecte. Tot, amanit amb la seriositat que tot això comporta, el toc dempatia que té amb els seus companys onicòfags i coronat amb una dosi de bon humor. Deixant molt clar, als qui es creuen professionals (que sovint no shan posat mai ni un dit a la boca, a part que no ens entenen), lagraïment per lesforç i lestima en la nostra persona, però a qui els dic que aquesta història va molt més enllà danar picant les mans, els dits, per solucionar el problema.