Els homes i els dies

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris, la finalitat real i única dels quals (ara ho veig ben clar) va ser des del primer dia formar part d?aquest llibre. Des de la seva primera pàgina, datada un ja remot dissabte d?agost de l?any 1987 quan, amb vint-i-tres anys i com qui diu tot just acabat de sortir del niu, arribava a un campus universitari dels Estats Units i m?asseia a escriure les meves impressions íntimes, jo havia anat a la recerca d?una autobiografia. Trobar-la?i trobar-me a mi mateix pel camí?ha estat un llarg procés ple d?interrupcions i marrades, el seguiment del qual és el volum que teniu a les mans. Tot el que s?ha de saber de mi, l?autor d?aquestes pàgines, s?anirà descobrint a poc a poc a través del que dic, i no dic, a cada entrada i, a fi que la meva perspectiva actual no s?hi interposi indegudament, prefereixo estalviar-me les presentacions i deixar que sigueu vosaltres mateixos, benèvols lectors, qui us feu progressivament la idea de qui vaig ser. De nom, em podeu dir David. Els homes i els dies recull lobra literària de David Vilaseca amb dues novel·les duna subjectivitat radical i ferotge: Laprenentatge de la soledat i la pòstuma El nen ferit.