Ètica Nicomaquea

LÈtica nicomaquea, una obra cabdal de reflexió pràctica, es proposa dencaminar el capteniment humà tenint en compte els valors socialment compartits. És, doncs, un gran exercici intel·lectual dirigit a lacció i no pas a la teoria. Lètica aristotèlica argumenta, és clar, però no pretén demostrar res. Constata simplement fets contingents ùmaneres de fer, hàbits personals, ideals col·lectiusù i els explica a partir dels principis humans que els són immanents ùdeliberació, escolliment, decisió, habituds, virtutsù. Lacció ètica parteix de la manera désser humana, perquè la natura, sempre que origina un ésser, el dota dun impuls innat per al canvi alhora que li defineix lestat perfecte que progressivament ha danar assolint. Per a Aristòtil, existir comporta posseir la capacitat dactuar per a assolir la perfecció, per a obtenir aquella forma ideal que només podem aconseguir si lactivitat fa que sigui real allò que virtualment podem ésser. La vida humana és, doncs, una feina, una tasca, un acompliment. Allò que lhome pot fer i pot arribar a ésser és el bé. Seguint, sens dubte, la tradició socràtica, Aristòtil es distancià de lutilitarisme i lhedonisme dels sofistes i erigí el bé en lideal dacord amb el qual hem de regular la vida, tant la individual com la col·lectiva. Tanmateix, aquest bé que tothom desitja no és cap ideal transcendent a la natura, sinó el bé humà. Aristòtil criticà Plató per haver situat lideal en el bé absolut, en comptes de fixar-lo en la perfecció relativa a què podem aspirar els humans.