La ruta blava

Després de dotze dies de navegació, la retina de Josep Maria de Sagarra per fi deixa enrere el Mediterrani i s’obre a tots els blaus de l’Atlàntic. És el 1937 i acaba de passar la nit de Cap d’Any a bord del Commissaire Ramel, on s’ha embarcat fugint de la guerra que comença a incendiar el continent europeu. Però el seu exili es converteix immediatament en lluna de mel.

D’aquest viatge singular en va sortir La ruta blava, la crònica vibrant d’un català pel món. Hi ha la salabror picant del port de Marsella, la corba insular de les Antilles i la gran poesia mecànica del canal de Panamà. També el cor sobre el Pacífic, on vola l’albatros baudelerià i els tripulants s’aboquen a vils sainets després de tants dies a alta mar. Destinació final: Tahití.

Llavors el que prometia ser el paradís autèntic, entre lagons fúlgids i cocoters, es converteix en una cosa encara més interessant: en un país real. És tot un món que desfila pel seu quadern, ple de comerciants xinesos, hotelers txecoslovacs, turistes americans fets de sucre, vells amb barba blanca i pareu, i les dues criatures de qui Sagarra es fa amic al món petit de Bora Bora…

Fins que la retina s’acostuma a la llum de nous colors, i ja trobes a faltar els de casa: “Per això només accepto Punaauia com un parèntesi que no pot durar gaire, perquè, a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país, m’he convençut que més m’estimo morir fusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.” D’aquesta matèria estan fets els grans viatges.