LISSY

Un llibre per a addictes a les emocions fortes i a les pulsions humanes més negres i més fosques. Un thriller de cotes altes […]. Negríssim. La Repubblica Hivern del 1974. La jove Marlene està embaraçada del seu marit, Herr Wegener, lhome més temut del Tirol. Com que vol criar el seu fill lluny de la violència, la jove decideix allunyar-sen, però durant la fugida té un accident de carretera, del qual la salva en Simon Keller, un agricultor de muntanya que viu a lestil tradicional tirolès. Mentre lhome té cura de la Marlene a la seva granja apartada del món, Herr Wegener pren la determinació de defensar fins al final la seva reputació davant del Consorci, una poderosa organització criminal a la qual ret homenatge. Per fer-ho encarrega a un sicari infal·lible, fred i mortífer, conegut amb el renom de lHome de Confiança, que la busqui. Amb el pas del dies i a mesura que es tanca la persecució, la Marlene ja no sabrà si és pitjor lamença del seu marit, la fixació de lassassí implacable o Lissy, el misteri més obscur de la granja de Simon Keller. Hi ha fam de terror italià. I ningú com DAndrea per sadollar-la. Noel Ceballos, GQ Avança amb profunditat i amb una precisió extrema, excavant en el passat i en la psique dels personatges […]. Una història potent que captura i confirma que tenim un narrador sòlid i original. La Lettura Una indagació sobre com canvien el caràcter i la ment humana quan lindividu ha de trobar la manera de donar sentit a un fet intolerable. Literary Review Un thriller que et farà gaudir de valent i una demostració brillant de com sexplica una bona història. NB Magazine Venjança, redempció, mort […]. Emocionant. Stern Els qui gaudeixen de les faules obscures han de llegir aquest llibre. Publishers Weekly Maligna, frenètica, despietada. Crua i violenta. El lector saventura fascinat en una natura esquerpa, amb personatges picassians, on res és el que sembla […]. Un regal que val una consagració definitiva. La Stampa Un thriller del terror més negre i existencialista. Una trama que atrapa el lector, sense pauses ni treves […] i fins al final. La Repubblica