NO PRENDRAS EL NOM DE DEU EN VA

¿Fins a quin punt és lícit parlar de Déu, atribuir-li textos, doctrines,voluntats, identificar-lo amb determinades persones, descriurenels atributs? A la llum del segon manament, ¿tota paraula sobreDéu no és, potser, una blasfèmia?La gran temptació de totes les elits religioses és instrumentalitzar ladivinitat: atribuir a Déu dèries humanes fent-les passar per divines.Daquesta manera, Déu es converteix en una font de legitimació.El segon manament constitueix una càrrega en profunditat contra elsperills de la religió llançada des del cor mateix de la religió. No és lacrítica de la religió exposada des de fora de la religió després de seglesde transmissió i desgast. Al contrari: és el segon dels «manaments deDéu», establert per la tradició eclesiàstica sobre la base dels textos bíblics.És la religió advertint-nos dels perills de la religió mateixa. És lareligió recordant-nos que, com deia Duch, és capaç del millor i del pitjor:també del pitjor. Per sospitar dels discursos religiosos, dels perillsde lús del nom de Déu, dels paranys de les predicacions clericals, nocal recórrer a elaborades desmitificacions des de fora, perquè la mateixallei de Déu ens adverteix contra la temptació dinstrumentalitzar-lo.