Amami, Alfredo, amami

Barcelona, 1950. Una època fosca, trista, de falsa moral, dhipòcrita acceptació de les convencions socials. Una època en què, malgrat tot, es podia gaudir duna vida fàcil, regalada, si sescollien bé les amistatsà i els amors. Amami, Alfredo, amami ens remet, òbviament, a La Dame aux Camélias, de Dumas, i a La Traviata, de Verdi. Les històries damor són universals, eternes. Poden passar a París, poden passar a casa nostra, al segle xix, al segle xx o en el futur. LAmor (en majúscula, si us plau) no sap dèpoques, ni de condicions socials ni dorientacions sexuals. LAmor és cec i, sovint, ens fa ensopegar i prendre mal. Això és el que els passa als amants de lobra, Edgar, un pintor dèxit, mantingut dun acabalat home de negocis, i Jacob, un jove que tot just comença a descobrir el món. Quan es té tot en contra, es pot lluitar o rendir-se. Per amor, es pot renunciar a lamor?, es pregunten els protagonistes. Que cadascú trobi en si mateix la resposta mentre escoltaà Amami, Alfredo, amami quanto io tamo. Addio!ö